De gallines i cinema

De gallines i cinema.

Avui xarrava, per wassap, estem confinats, amb un amic de la infantesa, em deia que veu que consevol dia deixe la ciutat i m'instale al poble, que  igual que a ell, veu que m'agrada molt el poble. És cert, sense adonarmos conter estàvem fent com que jugàvem una partida al truc, l'envit i la falta, el truque i retruque. Parlàvem del dia de festa, avui és diumenge, de la música que ell m'ha mostrat La Trocamba, són uns xicots de La Vall d'Albaida, i a mi m'acudit un diumenge pel matí al poble, de petits, mudats, i a misa, després els majors al casino a fer el vermut, eixa és la imatge, però com que parlava amb el meu amic, que l'estime i sé que ell és, bé no se el que és, si sé que no és molt religiós i menys practicant catòlic, així que en eixa imatge, m'he mudat, per ser diumenge, he crescut, i ens hem vist a la plaça primer fent una xarrada i després al casino fent un vermut i uns cacaus i tramussos.  Veig que tu també eres molt de poble, com jo, em diu l'amic Casimir. I tant, em sent de poble, sóc de poble, gaudisc del poble, però visc a la ciutat, quina contradicció. Al poble vaig i m'òmplic d'energia. A vegades ho he dit als amics de la ciutat, el poble em serveix per carregar-me d'energia, després, a la ciutat, s'enfuix sense saber com, però no sé com per qué no pose atenció.

El meu fill menut i la seua dona van decidir i planificar viure a un poble que els agrades, així que després de fer els plans i buscar el lloc, van decidir anar a un poble de 1300 habitants a Girona. Porten allí vuit o nou mesos i ja tenen un hortet i un galliner en quatre gallines. L'altre dia parlava amb el meu fill i va estar una hora parlant-me de les seues gallines, dels colors que tenen, del rol que té cada una, dels moviments que fan, dels ous que ponen, de com tenien por als cucs i ara ja se'ls mengen, de com la que mana menja menys que les altres, de com s'atreveixen cada vegada més i van cap a casa sense por, de com els agrada correr i unes acudeixen a ell quan va i altres fugeixen. Una hora de telèfon. Quan vam acabar i en penjar pensava que no te punt de comparació amb una peli o un concert o una obra de teatre, que alló és vida, és diferent cada vegada, és observasió, és contemplació, és evolució, moviment, vida, creació pròpia, ... He dit moltes vegades que m'agrada la ciutat per què visc sol i ací tinc a l'abast el cine, el teatre, els concerts de clásica i de jazz i rock als pubs, ser un mes sense nom, sense filiació, passar desapercebut, trobar classes de guitarra, i poder eixir i entrar sense que ningú et veja o almenys sense que jo ho perceba.
Però lo de passar desapercebut te importància sols si a mi m'importa. He de ser jo el que li done o no importància. I, ara ja, no faig res per amagar-me així que res em dona si algú em veu o no.