Esencial

https://elpais.com/elpais/2020/04/14/opinion/1586878609_716075.html?fbclid=IwAR2MClMieCSrH5Z2TBhiAW8NfHzwpgnR3QQmo7Jyipr_JmqL06zAMzom1tU#?ref=rss&format=simple&link=guid?event_log=oklogin


Hasta hace unas semanas la publicidad nos decía qué era imprescindible, en vacaciones había que viajar, había que disponer de la última tecnología, el perfume remarcaba nuestra personalidad, la barrita de chocolate nos permitía respirar a mitad mañana, las zapatillas nos permitían un mejor partido, aprovechar las ofertas del centro comercial era no estar tonto, ver la última película era estar al día.
Con la pandemia que se ha declarado es el Gobierno de la nación quién nos ha dicho que es imprescindible recortando drásticamente nuestras "necesidades imprescindibles".
Así pues, hemos podido comprobar que muy pocas cosas de las que nos decían son realmente esenciales. Y hemos descubierto otras que cuando las teníamos cerca las apartabamos por estar demasiado ocupados, un abrazo, un cuento, una conversación, inventarse un juego, un paseo en silencio, sencillamente no hacer nada.
Tal como se pregunta el articulista, cuando acabe el confinamiento nos vamos a preguntar ¿qué es lo esencial? ¿Por una vez vamos a ser nosotros quienes decidamos qué es lo esencial para nosotros?

De gallines i cinema

De gallines i cinema.

Avui xarrava, per wassap, estem confinats, amb un amic de la infantesa, em deia que veu que consevol dia deixe la ciutat i m'instale al poble, que  igual que a ell, veu que m'agrada molt el poble. És cert, sense adonarmos conter estàvem fent com que jugàvem una partida al truc, l'envit i la falta, el truque i retruque. Parlàvem del dia de festa, avui és diumenge, de la música que ell m'ha mostrat La Trocamba, són uns xicots de La Vall d'Albaida, i a mi m'acudit un diumenge pel matí al poble, de petits, mudats, i a misa, després els majors al casino a fer el vermut, eixa és la imatge, però com que parlava amb el meu amic, que l'estime i sé que ell és, bé no se el que és, si sé que no és molt religiós i menys practicant catòlic, així que en eixa imatge, m'he mudat, per ser diumenge, he crescut, i ens hem vist a la plaça primer fent una xarrada i després al casino fent un vermut i uns cacaus i tramussos.  Veig que tu també eres molt de poble, com jo, em diu l'amic Casimir. I tant, em sent de poble, sóc de poble, gaudisc del poble, però visc a la ciutat, quina contradicció. Al poble vaig i m'òmplic d'energia. A vegades ho he dit als amics de la ciutat, el poble em serveix per carregar-me d'energia, després, a la ciutat, s'enfuix sense saber com, però no sé com per qué no pose atenció.

El meu fill menut i la seua dona van decidir i planificar viure a un poble que els agrades, així que després de fer els plans i buscar el lloc, van decidir anar a un poble de 1300 habitants a Girona. Porten allí vuit o nou mesos i ja tenen un hortet i un galliner en quatre gallines. L'altre dia parlava amb el meu fill i va estar una hora parlant-me de les seues gallines, dels colors que tenen, del rol que té cada una, dels moviments que fan, dels ous que ponen, de com tenien por als cucs i ara ja se'ls mengen, de com la que mana menja menys que les altres, de com s'atreveixen cada vegada més i van cap a casa sense por, de com els agrada correr i unes acudeixen a ell quan va i altres fugeixen. Una hora de telèfon. Quan vam acabar i en penjar pensava que no te punt de comparació amb una peli o un concert o una obra de teatre, que alló és vida, és diferent cada vegada, és observasió, és contemplació, és evolució, moviment, vida, creació pròpia, ... He dit moltes vegades que m'agrada la ciutat per què visc sol i ací tinc a l'abast el cine, el teatre, els concerts de clásica i de jazz i rock als pubs, ser un mes sense nom, sense filiació, passar desapercebut, trobar classes de guitarra, i poder eixir i entrar sense que ningú et veja o almenys sense que jo ho perceba.
Però lo de passar desapercebut te importància sols si a mi m'importa. He de ser jo el que li done o no importància. I, ara ja, no faig res per amagar-me així que res em dona si algú em veu o no.

Pais Petit

Foto: Benicadell, La Vall d'Albaida (València)

Poema.

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos, els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

Autor:Martí i Pol, Miquel

Obra:Obra poètica 1 1948-1971

Jordi, 
moltes gràcies, és un poema preciós que en aquests dies de confinament a la ciutat, visc a València, en porta als meus pobles, sí, dos, el del pare i el de la mare i on vaig viure de petit i d'adolescent. I amb el teu permís et conte, són tots dos a La Vall d'Albaida, al sud de la província de Valencia, Montitxelvo, de 600 habitants, el poble del pare i Beniatjar de 200 habitats, el poble de la mare. Hi ha 10 km d'un a l'altre i a vegades, d'adolescent feia el camí en bicicleta. Pobles petits, en un país petit, com m'agrada la cançó de Llach!!!, és també de Martí i Pol? Beniatjar, per ser més petit, per ser el de la mare, per aver passat estius en casa els iaios, és un poc més preferit, a més a més està a la falda de la penya del Benicadell, la muntanya més alta de la comarca i que alça 1.107 metres des del nivell del mar. Al dalt del Benicadell pots veure el mar, i veus les comarques de La Vall d'Albaida, La Costera, El Comtat, L'Alcoià, la Serra d'Aitana, La Carrasqueta. He pujat moltes vegades, de jóvens, l'últim dia de les festes de Beniatjar, que són a final d'agost, i després de la cordà, anàvem tots amunt, eren les quatre o cinc del matí, pujàvem per veure eixir el sol, era com continuar les festes tot i quan ja havien acabat, no en teníem prou, i sense dormir, cap amunt a la penya, com li diem allí. Després de veure eixir el sol ja donàvem les festes per acabades, ja acabaven les vacances i ja començava escola, crec recordar que fins ni tot el temps canviava, o potser sols és un dibuix dels records que trace ara.