Canvi

Que canvia quan alguna cosa canvia??????

23:31 h, vinc de sopar en els amics, es dimecres, ara, la ultima mitja hora hem estat fora del bar Felip i jo xarrant.
Les once i pico. Sopar en amics, bona conversa, de grup multi.... si, no som amics, potser algú, els altres coneguts d'ací del poble, diferents edats, diferents pensars, que ens ha fet ajuntar mos avui? Un sopar. Un sopar que surt de dos coses, les sobres del borrego de l'aniversari del diumenge, i els esclata-sangs que han fet alguns ahir. Cent quilos van arreplegar entre quatre.
Vuit, si, vuit euros el sopar, clar és que el borrego el posaven els de l'aniversari i els esclata-sangs, els que han anat a ferne.
Deu, deu érem els que sopàvem. D'entre trenta-cinc i ... bé, jo, la meua edat.
En València fa dos anys, abans de la pandèmia, podia haver segut de la següent manera: sopar en restaurant, menys gent, quatre-cinc, cost 35 € mes els cubates en un altre lloc. A casa al voltant de les dues de la matinada, jo en bici, cantant pels carrers de la ciutat, en pantaló llarg, mudat, avui, en pantal´ò curt, mudat.
Que canvia?
Tampoc és tant.
La conversa? Les maneres?
Que he quedat avui a migdia, que puc haver anat o no i no passa res.
És diferent.
Estem al poble, això ja és diferent.
Jo sóc altre, això també és diferent.
Sí, he canviat. Crec que molt. M'en adone que allò que somiava vaig fent, algunes coses una mica inconscients, això és perillós, potser no saps per a on vas. Altres conscients, conegudes, desitjades, encara que a vegades, coses que pareixien impossibles.
Com era allò:
Como no sabia que era impossible lo hizo.

Que força que té eixa frase.
Que atrevida potser la ignorància.
Que atrevit potser desaprendre, no saber, saber tan poquet que tot potser.

I de què hem xarrat? En això sóc excessivament exigent, així que pense que hem passat el rato, comentaris del dia a dia sense major importància, comentaris del partit de futbol que estaven retransmetent en la tele, eixes coses. Sols al final, ja amb el xupito, la sang calenta del rato de compartir, surt algun repte, com la major part de les vegades de cara a mi. Pense que he de ser prou accessible perquè la gent dirigisca els reptes, els desafiaments a mi.
Però tot esta bé. Si no xarrem d'alguna cosa transcendental sí que fem colla, confiança, grup. És important formar part d'un grup. El grup fa que sigues alguna cosa.
Jo ara sóc de la fila dels moros Micairent, ara sóc moro, abans no era res amb relació a les festes de moros i cristians. He agafat una identitat formant part d'un grup.

Què canvia quan canvia alguna cosa?
Preguntava a l'inici.
Sóc el mateix?
També hi ha una relació. És diferent, jo sóc diferent. Això si, es preciós. A vore si ho recorde que a vegades sóc tant ... no sé què, que potser oblide lo bonic que és açò que estic vivint en Àngela.
Però, sóc el mateix?
Mire al meu voltant, tinc els mateixos mobles que tenia a l'estudi a València, però algun més, més espai, millor vista, més llum encara que ara és la nit, acaben de sonar les dotze. Hi ha silenci al carrer, veig les teulades, la serra al fons està obscura. Tinc ciris encesos, una vareta d'inciens, sense camisa, la finestra oberta deia entrar frescoreta.

Sempre hi ha canvi.
Sempre és diferent. Potser a vegades pensem que seguim en el mateix, que no ens adonem dels canvis, però sempre hi ha canvi. Així que no sóc el mateix.
Avui, final de setembre del 21 sóc un altre Xavier, construït de tot allò que he viscut en altres temps, de tot allò que he pensat, que he imaginat, de tot allò que he mirat com  possible, com  realitat. I demà seré un altre, no perceptible, sols perceptible dins d'un temps, com quan fas un camí, un pas darrere l'altre pareix que no siguen gran cosa, però quan contes milers de passos t'he adones que ha canviat el paisatge, els colors i les olors, la gent, el món en definitiva.
I ara que són les dotze i deu vaig a gitar-me i dormir. Demà està Nadal, el gos, nou mesos en ell, també ha jugat a favor del canvi de la meua vida.