X i J

Avui he tingut un dia acompanyat, he estat tot el dia en companyia de J, sí, aquell J petit de entre cinc i  set  anys,  o potser menys, aquell J que es va sentir abandonat, potser no va ser una realitat, però ell ho va sentir així. Ja ha plogut molt, però avui, una xicoteta rascada ha trencat la costra de la ferida,  una ferida que fa uns anys, potser deu, potser vint, es va infectar i va estar fent pus molts mesos. Ara X ja sap que es una ferida passada, que potser ni tan sols fos real, però que en consevol cas no es mes que una construcció de la ment. A X li agrada estar sol,  es una defensa per a que no el deixen. Però X sap que no el pot deixar ningú, cadascú fa el seu camí, potser ara alguna persona estiga a prop, però algun dia prendrà un camí diferent al de X, o al revés. X també sap que una rascada en la ferida fa mal, però que no es res. X ha intercanviat amb J el seu sentir, X es gran, savi, alegre, amorós, valent,... J te por, i això fa enfadarse, retraure, callar, plorar,... X ha vist com es J, el reconeix, l’entén, li ha pres la seua por i li a canvi li ha tornat alegria, amor, saviesa.

X encara esta acompanyat per J, estan agafats de la mà, es reconeixen i es fendeixen en una abraçada molt càlida i amorosa. X observa i dona gràcies a l'univers per la presencia plena.